Setmanari dels Països Catalans
Número 1247
9 maig 2008
EL TEMPS
Sumari
Seccions:
Portada
Maig 1968, una nova mirada
La revolta que va encendre París –i va encomanar-se d’una manera o altra per tot Europa– té prou vigència com perquè Sarkozy es presenti encara com el polític que ha d’acabar definitivament amb les brases d’aquell foc del 68. EL TEMPS us ofereix un número especial, dedicat íntegrament a analitzar què va significar –i què representa ara– el Maig del 68. Hi trobareu entrevistes amb especialistes en el pensament anti-68 (Serge Audier), amb il·lustres pensadors influenciats pel maig (Olivier Mongin), anàlisis temàtiques, opinions, testimonis –el d’un diplomàtic que passà aquell maig atrapat a l’ambaixada espanyola i el d’un crític teatral tancat a Sant Miquel de Cuixà– i l’avançament editorial de l’última obra del revisionista André Glucksmann i son fill. Tot il·lustrat amb cartells originals de l’època, cedits expressament per l’Escola de Belles Arts de París. Articles i opinions de la psiquiatra Rosa Sender, l’arquitecte i urbanista Jordi Borja, el doctor en Filosofia Jacobo Muñoz, el crític teatral Joan-Anton Benach, el diplomàtic Màximo Cajal...
Fa 20 anys
Joan Fuster ens regalava, només començar el número 202 de la revista, un dels seus encertadíssims aforismes. “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”, deia.
Ja a dins, el tema de portada se centrava en la polèmica visita del rei Joan Carles a Barcelona, amb motiu de la inauguració del Mil·lenari. Tant la Crida com els Maulets van manifestar al carrer el seu rebuig per la visita del Borbó. El llançament de diversos coets va acabar amb la detenció d’alguns d’aquests militants.
Força més cridaner era un tema de la secció d’Economia, titulat “L’especulació funerària”. L’entrada era ben explícita en aquest sentit: “Amb el que es paga per un metre quadrat de terra en els nostres cementiris es podria comprar, comparativament, un dúplex ideal a Moraira o un apartament en primera línia a Peníscola. Els ajuntaments obtenen d’aquesta escassessa una bona tallada.” Val a dir que, tot i que els preus dels nínxols no han defallit, els consistoris avui dia es freguen les mans amb la terra que venen per a edificar, més que no amb aquella que dediquen a les tombes. Fet i fet, n’hi ha que, atesa la desacceleració econòmica imperant, no saben si per culpa de la hipoteca acaraban soterrats.
Als nostres lectors
Àlex Milian
El fet que el Maig del 68 continue en boca d’aquells que tant el menyspreen és la prova que encara batega. El fet que hi haja tants portaveus d’aquells ideals que ara en reneguen –André Glucksmann, Daniel Cohn-Bendit– vol dir que els actors més histriònics de l’escenari parisenc ja no suporten la màscara. Van gosar esdevenir herois individuals d’un drama coral i el temps els passa factura. No han estat capaços de suportar el seu personatge més de quatre dècades. Lògic.
Els periodistes Montserrat Casals i Octavi Martí han coordinat un dossier de portada que demostra que el Maig del 68 va més enllà de personalismes i que, després de quaranta anys, conserva tants arguments, propostes i contradiccions com el primer dia.
Editorial
El brou del Maig
N’hi ha pocs, d’esclats revolucionaris, que aixequin tantes passions –amors i odis– com el Maig del 68, possiblement perquè no hi ha gaires esclats que hagin estat tan autocomplaents –i autoreferencials– des del començament. Des del mateix moment de nàixer, els revoltats pinten consignes a les parets amb la voluntat transcendent del poeta i la urgència sintètica del publicista: volen convèncer amb una frase i, alhora, no ser oblidats mai més. En alguns casos triomfen en un sentit profund (convencen), però sobretot aconsegueixen sobreviure com a mite per a molts que no hi van ser –i molts altres que no podien ser-hi. Es tracta de la primera revolta publicitària en què els cartells anònims prenen vida pròpia i superen el seu propi destí. Com explica la curadora dels cartells de l’Escola Nacional Superior de Belles Arts de París que il·lustren el nostre monogràfic, Anne-Marie Garcia (p. 32), els cartells eren pensats per ser efímers i el Taller Popular on s’havien fet en rebutjava qualsevol altre ús: “Usar-los [els cartells] amb finalitats decoratives, exhibir-los en centres culturals burgesos o considerar-los objectes d’interès estètic suposaria anul·lar-ne tant la funció com l’efecte. És per això que el Taller Popular sempre s’ha negat a posar-los a la venda.”
El temps, per tant, ha pogut trair algunes voluntats d’aquell Maig del 68, però romanen aspectes estètics i ètics que, simplement, van surar en aquell moment d’efervescència. Com tots els esclats revolucionaris, potser més que cap altre, el Maig del 68 és més una conseqüència que una causa: sota l’encarcarada moral oficial, sota la distant política institucional, bullia un brou social que reclamava avenços en la situació de la dona, dels treballadors, dels homosexuals o dels joves. De la mateixa manera que, als Estats Units, bullia un moviment que esperava acabar amb les desigualtats racials, lluitava pels drets civils i sortia al carrer per condemnar la guerra del Vietnam. I de la mateixa manera que, a casa nostra, bullia discretament (aquí hi havia la dictadura intolerant i assassina) un entramat de complicitats que creaven xarxes d’empreses i associacions per defensar la llengua i la cultura, es formaven partits polítics de tota mena o es buscaven espais fora de l’estat per tal de bastir una universitat en català.
En el fons, tot va ser conseqüència d’una societat que demanava, necessitava –i va acabar agafant-la sense demanar permís– més llibertat de la que els poders polític i econòmic li volien donar.
Quan els poders polítics es distancien de la societat, quan ignoren les seves necessitats, quan la manca de llibertat es fa insuportable, els ciutadans en grup acaben prenent la iniciativa.
