EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

L’ex-president de la Generalitat valenciana Joan Lerma parla, després de les eleccions europees, sobre el camí que segueix el nou PSPV, sobre els populars, sobre Rodríguez Zapatero i sobre l’eix mediterrani i el finançament. No us deixeu perdre l’entrevista de Víctor Maceda.
A més, us avancem que la UE investiga les grans empreses farmacèutiques que fan tripijocs per endarrerir l’eixida al mercat dels genèrics –un cop ha passat el període d’exclusivitat que els permet la seua patent. També repassem la innovadora iniciativa del filòsof alemany Thomas Pogge de crear una fundació sobre l’impacte en la salut, perquè tothom –i arreu– tinga accés als medicaments imprescindibles per a combatre les malalties més mortíferes.

Editorial

Eleccions i calés

Moltes de les interpretacions que, des dels Països Catalans, es fan dels resultats de les eleccions europees apunten Rodríguez Zapatero com a principal responsable de la davallada de vots dels socialistes –i, en el cas del Principat, de la pèrdua de vots dels partits socis del tripartit. El govern català va expressar la seva opinió segons la qual l’endarreriment en l’acord sobre un finançament satisfactori havia pogut perjudicar els resultats al Principat. Això sembla haver incomodat el president del govern espanyol i més membres del seu executiu, que suggereixen que no hi ha lleialtat per part del PSC.
Quan es tracta d’unes eleccions en què l’abstenció és la inèrcia dominant –i creixent–, efectivament s’ha de tenir en compte que les qüestions que causen esgotament, els incompliments flagrants de la paraula donada, tot allò que fa créixer la desconfiança respecte a la classe política, inciten clarament a no anar a votar.
I el serial del finançament s’ha fet anguniosament llarg. Després d’un plantejament amb ritme, la trama s’ha desenvolupat tan lentament, tan mancada d’acció i tan plena de falsos anuncis del desenllaç definitiu, que ja ningú no espera res més que un final entre trist i tràgic. Amb aquest panorama, si els partits no fan molt bé la feina de provocar la mobilització, si no se’n surten en la pedagogia de la importància del vot, molts ciutadans opten pel càstig passiu. Això va passar a Catalunya, on l’abstenció fou tan alta que el PSC, el partit que més vots va recollir al Principat, només va rebre la confiança de 701.775 electors, menys dels que, al País Valencià, van votar un PSPV encara en retrocés (702.141 vots).
El futur del PSPV s’albira problemàtic si no es desempallega de la tutela de Madrid en els afers valencians i alhora no rep ajuda del PSOE perquè es puga visualitzar (i augmentar) la inversió de l’estat al País Valencià.
La primera solució –i la més bàsica– per als problemes del PSC al Principat i els del PSPV al País Valencià és a les mans de José Luís Rodríguez Zapatero. La qüestió del finançament torna a ser la que podria capgirar la imatge de Zapatero –i, de retruc, la del PSC i la del PSPV–: amb un sistema més just i més útil per a encarar els problemes econòmics del present, que puga donar aire a empreses i treballadors, que permeta a totes dues administracions (com també al Govern de les Illes Balears) bastir polítiques perquè la recuperació econòmica esdevinga possible, les indústries produesquen i el consum es recupere.
I la carta del PSC és no cedir en la negociació d’aquest acord de finançament ideal, per molt que la pressió sobre el govern espanyol faça tibar la corda amb el PSOE i els seus ministres.