EL TEMPS

Als nostres lectors

Àlex Milian

Al congrés del PP català del 6 i 7 de juliol, s’hi presentaran tres candidats (Daniel Sirera, Alberto Fernández Díaz i Montserrat Nebrera) amb tarannàs molt diferents i una certa dosi d’antipatia mútua, com traspuen les entrevistes que hem aplegat en aquest número. Però la mala maror també és el pronòstic per al PP espanyol d’aquí al congrés de València (20-23 de juny) i més enllà: a Elx, Mariano Rajoy va fer el milhomes en referència a Esperanza Aguirre (“Si algú se’n vol anar al Partit Liberal, que se’n vaja”), però els mitjans espanyols més conservadors insisteixen –i no pararan– en una renovació que ara és difícil perquè els possibles substituts (Aguirre, Francisco Camps...) no tenen escó de diputat i no poden fer de cap de l’oposició. La lluita continuarà.

Editorial

La festa de Perpinyà

Catalunya Nord pot celebrar que s’ha parlat el català a l’Assemblea francesa, per primera vegada. Ni que siguen dues frases, el fet és significatiu i tant de bo siga el símptoma d’un canvi de rumb, del començament d’un nou cicle en què les nacions –i les seues cultures– ofegades per l’hexàgon aixequen el cap i miren fit a fit els parisencs. Ara han estat un grup de diputats bretons, catalans i corsos que han fet pressió perquè l’article 2 de la Constitució, que diu que “la llengua de la República és la francesa”, siga lleugerament modificat i incloga un reconeixement tebi de l’existència de més realitats culturals.
Quaranta anys després del maig del 68 que, com recordàvem la setmana passada, demanava i aconseguia avenços significatius en la línia de les llibertats individuals, no es pot permetre que les llibertats col·lectives, les cultures, continuen aixafades pel poder burocràtic de l’estat omnipotent. De fet, aquesta constitució entra en contradicció, de dia en dia, amb la realitat de les ciutats i els pobles de l’estat francès, i molt concretament de Catalunya Nord.
Sense anar més lluny, fa dues setmanes, la nit del 30 d’abril, Òmnium Cultural de Catalunya Nord va celebrar la Nit de Sant Jordi a la capella dels Dominicans de Perpinyà, amb l’assistència de 280 persones que representaven tots els més variats sectors empresarials, culturals, esportius i institucionals de Catalunya Nord. Hi havia els vinaters de Ribesaltes, hi havia els empresaris de l’associació Fem Feina, els del Cercle Euram, hi havia els de l’UPAR (productors d’ametlles), hi havia els dirigents de l’equip de rugbi a 13, els Dragons Catalans, hi havia representants del Consell General dels Pirineus Orientals, molts regidors de l’Ajuntament de Perpinyà, alcaldes d’arreu de les comarques nord-catalanes, escriptors, cuiners...
Perpinyà va viure la nit literària catalana de Sant Jordi amb una normalitat que faria feredat al París constitucionalista –que pretén aïllar-se de les empipadores minories refugiant-se en una inflexible carta magna que l’encotilla– i que sorprendria tants barcelonins o valencians que es miren el melic o giren els ulls cap a Madrid.
El segle XXI serà el de les nacions perquè, sens dubte, la cultura s’estén imparable i els vells estats-nació monolítics i monoculturals es fracturaran a mesura que les veritables cultures populars assumesquen el seu lloc real en els territoris respectius. Els estats francès o espanyol, per la seua pròpia dinàmica històrica, intentaran mantenir-se homogenis i immòbils, però el ritme dels processos de reforç identitari en les nacions sense estat –lligats a un concepte ampli de cultura i a noves formes de comunicació– és indeturable.