EL TEMPS

Garses i impostors, amb Claude Simon de fons

Des de fa un parell d’anys, les garses han aparegut per la comarca del Camp del Túria. Abans era difícil de veure-les, o almenys amb tanta abundància. Mentre llaure la meua horteta, les sent clamar, aquell ca-ca-ca desagradable (que alguns interpreten com “carn, carn, carn!”). El perquè de l’extensió d’aquest ocellot de mal averany no el sabria dir, però és cert que abans no n’hi havia tantes. El nostre paisatge emocional és construït d’imatges i sorolls; el refilar d’un gafarró, tot i estrident, acaba passant desapercebut; o el vol potent d’un tudó, o l’elegant de la puput, s’emmarquen dins els nostres esquemes de la quotidianitat. Per això em va sobtar l’arribada de les primeres garses: allò era nou per als meus registres, i alhora produïa un efecte ben desagradable.

L’altre dia, en aquell paisatge emocional, amb tan poca tirada a la sorpresa, una nova imatge em va colpir. Claude Simon diu que la realitat és composta de fragments, i que és la constant superposició d’aquests fragments allò que dota de vida i continuïtat el relat. Enmig del frau dels tarongers, vaig descobrir la silueta d’un ocellot, que no vaig reconèixer ni vaig saber encabir en cap de les imatges que tenia d’aquell camp. M’hi vaig acostar a poc a poc, amb el desig de poder veure’l de més a prop, i amb la temença que alçara el vol i no em deixara distingir-lo bé. Però, sorprenentment, m’hi va deixar aproximar prou per a veure la seua cresta estarrufada, el seus ullots inexpressius, la seua cua llarga. I el vaig reconèixer, malgrat haver-lo vist tan sols en dibuixos i fotografies: es tractava d’un cucut reial o cobatxo, que parasita els nius de les garses.

Sobre aquest ocell, se n’han fet molts estudis, i especialment interessants són els del biòleg J. J. Soler, del CSIC. Aquest investigador ha vist que els cucuts reials ponen un ou o dos als nius de les garses, i que el període d’incubació d’aquests és menor que els dels ous de la garsa, per la qual cosa els pollets naixen abans i es beneficien primer de la cura parental. També ha observat que tenen unes papil·les blanques a la cavitat bucal, cosa que produeix una sobreexcitació de les garses, i sembla que per això els prefereixen, fins al punt que acaben deixant morir de gana els propis fills. D’alguna manera, la garsa prefereix l’impostor a la seua pròpia descendència. Aquesta cura es produeix fins i tot quan el cucut reial ha abandonat el niu, i comença a volar: durant un mes necessita continuar essent alimentat pels seus pares adoptius, o per unes altres garses adultes que, de vegades, l’adopten. Per algun motiu desperta en elles un instint tan profund, una obnubilació tan extrema, que per ell, per aquell paràsit, estaria disposada a abandonar tota la seua progènie.

Com és possible que les garses no s’adonen que es tracta d’un impostor? Claude Simon explica en els seus llibres que la memòria és una mena de laberint, en el qual els records, incapaços de formar-se d’una manera lineal, es despleguen, migren i retornen al seu gust. Potser la memòria biològica (i.e., els mecanismes genètics) és també així, i allò que desperta els instints dels éssers vius són aspectes confusos i inassolibles, un cúmul de referències que mai no van pel camí més curt i senzill. Una cosa és segura: que el cucut reial ho fa amb tant d’èxit, amb tan gran eficiència, que les garses cauen presoneres dels seus atributs. D’alguna manera, és posseïdor de la clau de l’afectivitat paterna d’aquests ocells, de la magdalena proustiana que destapa la capsa dels sentiments.

Mentre llaurava la meua horteta pensava en aquestes coses. En aquell paisatge havia descobert la presència de l’intrús, que destacava de manera ben cridanera en els escenaris de la meua memòria. Aquell nouvingut parasitava les garses, i ho feia tan bé que aquestes ho abandonaven tot per ell. Un pensament que em va acompanyar mentre esporgava tomaqueres, i m’embaumava la seua flaire tan característica.