EL TEMPS

Silvicultura

L’Espadà com a model

Les suredes del País Valencià no són ni les més extenses ni les més productives d’Europa. Però tenen unes característiques particulars, que han permès d’esclarir alguns interrogants sobre com es regeneren aquests boscos. Un estudi del Centre d’Investigacions sobre Desertificació i del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani ho ha fet possible.

Tunísia, Algèria, el Marroc, Itàlia, l’estat espanyol, els Països Catalans i, sobretot, Portugal. Són els set únics països on l’alzina surera pot considerar-se una espècie endèmica. Evidentment, d’exemplars d’aquest arbre –que naix sobre terrenys silicis i que pot assolir vint metres d’alçària en els exemplars més vells– també se’n poden trobar als Estats Units, Austràlia o Nova Zelanda, on han estat plantats per l’home, però la surera és, en origen, una espècie mediterrània. A les comarques de Girona, a l’Andalusia occidental i Extremadura, però també al centre i el sud de Portugal, el Quercus suber forma part del paisatge visual –i emocional– d’aquests territoris. Perquè l’alzina surera podria haver estat, com el pi o la carrasca, una espècie destinada a caure sota la tirania de la destral. Però la seua configuració la’n va salvar. La surera, al contrari que algunes altres espècies arbòries, presenta una particularitat que la fa inigualable. El tronc del Quercus suber s’abriga de les inclemències de l’exterior amb una gruixuda escorça de suro, un material que, per la composició química que té, és alhora impermeable als líquids i als gasos, i és lleuger, mal·leable i elàstic. Per si això fora poc, té unes propietats que la fan especialment apropiada per a l’aïllament tèrmic i acústic. Gràcies a totes aquestes característiques, la surera ha gaudit d’una existència més engrescadora que no pas el pi o la carrasca. Per a fer-ne taps, però també per a l’aïllant tèrmic dels habitatges o per a fabricar absorbents de vibracions, s’ha creat una indústria que ha anat expandint-se al llarg dels anys i ha esdevingut un motor de desenvolupament social i econòmic a les zones on habita. A molts indrets de casa nostra, com ara Catalunya Nord, el Baix Empordà o la serra d’Espadà, el suro forma part de la memòria històrica de pobles i habitants que van trobar en el delicat despullament d’aquests arbres una forma de viure. Les suredes són fortament arrelades en les cultures d’uns pobles que tenen poques alternatives per a sobreviure. De tot plegat, n’ha sorgit una simbiosi difícilment destriable.

L’Espadà modèlic. Per totes aquestes raons, sens dubte, les suredes són un patrimoni de primer ordre. Amb tot i això, la manera com es regenera aquesta espècie havia estat poc investigada, fins ara. Aquest buit l’ha volgut omplir el Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE), organisme dependent de la Universitat de València i adscrit al Consell Superior d’Investigacions Científiques. Un dels seus investigadors, Juli G. Pausas, amb la col·laboració de Josep Pons, del Centre d’Estudis Ambientals de la Mediterrània, ha investigat com es regenera una espècie que, per raons climàtiques i econòmiques (vegeu quadre adjunt) i per la sobreexplotació, és a la corda fluixa. La investigació, que a primera vista podria semblar anecdòtica, és molt més rellevant que no aparenta, perquè aquest camp havia estat poc abordat i perquè situa les suredes del País València com un ecosistema modèlic per a estudiar la regeneració d’aquesta espècie. Les suredes en territori valencià no són ni tan extenses ni tan productives com les d’Extremadura o Portugal, però podrien tenir la clau per a evitar el retrocés de totes. “Des del punt de vista de l’ecologia de l’espècie” –explica Pausas–, el País Valencià “és un lloc ideal per a investigar com es comporta aquesta espècie”. Diversos elements expliquen que en uns altres punts de la geografia europea siga més difícil de seguir el cicle de regeneració del Quercus suber. A moltes zones de devesa on creixen les sureres, hi ha cultius que antropitzen el terreny sobre el qual creixen; en uns altres, hi ha tot d’herbívors, com ara els cérvols, que es mengen les glans en caure a terra i n’eviten la germinació; o bé les plàntules que en surten, i que les corsequen. El resultat és l’estroncament del cicle vital d’aquest arbre. La situació de les alzines sureres valencianes és tota una altra, perquè ni són envoltades de conreus ni hi ha prou fauna herbívora per a afectar-les seriosament. Encara més, el procés de despoblament de l’interior i l’abandonament de les terres de conreu –de resultes d’una activitat agrícola menor– hi juga a favor, perquè, com que queden terres en desús, les glans, transportats per vies naturals, tenen més possibilitat de repoblar àrees on fins aleshores no eren presents. Els camps sense conreu, en definitiva, són recolonitzats per sureres. Així doncs, l’avantatge que tenen els boscos valencians per als investigadors és que “s’hi poden observar tots els processos, de manera que molta de la gent dels altres indrets on hi ha sureres aprenen dels nostres boscos. Crec que proposem mesures que podríem aplicar per augmentar les poblacions de sureres arreu”. Però si les glans de les sureres es disseminen més que no pas els d’Extremadura o Portugal no és cosa de la divina providència. El gaig, un pardal ben comú al nostre territori, que té unes taques blaves a les ales, és, de manera involuntària, el principal responsable que els ulls dels investigadors de les sureres de tot Europa s’hagen girat cap a l’Espadà, on hi ha els hàbitats investigats per Juli G. Pausas i Josep Pons. Aquest còrvid s’alimenta majoritàriament de glans. Com la formiga de la faula, el gaig agafa amb el bec les glans que hi ha a terra o a les branques i els soterra per tal de disposar-ne durant l’hivern. Però tot sovint, el fruit emmagatzemat a sota de la terra germina abans l’ocell no vinga a buscar-lo. La regeneració s’ha activat. Els ratolins, com els gaigs, també poden contribuir a aquest procés, si bé mentre els segons disseminen els fruits a prou distància de l’arbre mare, els primers els dipositen a una distància menor. Vet aquí el secret de la resistència mostrada per les sureres valencianes en comparació amb les sureres d’uns altres punts d’Europa, on la presència d’aquest ocell no és tan comú. Tot plegat obri noves perspectives per a aquestes últimes. “Fins ara, quan en una zona no hi havia sureres, se n’hi plantaven. Però plantar requereix una inversió econòmica important i resulta molt agressiu per al medi ambient”, explica Pausas. El Centre d’Investigacions sobre la Desertificació i el Centre d’Estudis Ambientals de la Mediterrània proposen de “fer servir els mètodes naturals” per a regenerar els boscos de Quercus suber que per alguna raó o altra s’han malmès. “Ara que sabem com funciona, hem mesurat a quina distància es mou, el seu comportament, podem utilitzar gaigs per a acomplir processos de restauració forestal, cosa que encara no s’ha fet mai”, diu l’investigador del CIDE. “No es tracta de fer una plantada, sinó d’emprar la fauna per a afavorir el sistema de regeneració natural, de manera no agressiva.” Entre les mesures que proposa aquest investigador hi ha la d’incentivar els gaigs perquè estenguen el seu “territori de vida”, de manera que dispersen les glans fins més lluny; o tallar matollars per facilitar que el gaig soterre les glans. Es tracta de mesures que ja es podrien aplicar als petits boscos de sureres de l’Espadà, però que, amb certs reajustaments, també podrien resultar efectius en uns altres hàbitats. “Molts investigadors aprenen dels nostres boscos –explica Pausas–. Exportem coneixement.”

Violeta Tena