EL TEMPS

Als nostres lectors

Enric Rimbau, director

Si hem de cercar l’embrió d’allò que després ha esclatat com a cas Gürtel, anirem a raure a la Nucia, un municipi de la Marina Baixa, a vuit quilòmetres de Benidorm. Allà és on Álvaro Pérez, el famós Bigotes, l’home Gürtel del País Valencià, va conrear les seves amistats, en un terreny adobat per un alcalde ben peculiar, Bernabé Cano, que ha convertit la gestió municipal en una mena de ranxo provat. El tema de portada d’aquesta setmana explica precisament com la Nucia i el seu alcalde s’han convertit en l’epicentre del cas Gürtel.
També us proposem un canvi de ritme. Al dossier coordinat per Àlex Milian analitzem, a ritme de jazz, la maduresa d’una nova generació de músics del país amb èxit internacional

Editorial

Vic, el mirall

Fa uns quants dies que la capital d’Osona, Vic, torna a ser notícia. Si setmanes enrere ho va ser per la jornada de les consultes independentistes del 13D, ara ho ha estat per la iniciativa del consistori de limitar l’empadronament dels immigrats a aquells que tinguin permís de presidència. Amb aquesta iniciativa, l’ajuntament diu que vol combatre els problemes que crea la mal anomenada immigració il·legal sobre serveis públics i assistencials. La iniciativa, impulsada per l’alcalde, Josep Maria Vila d’Abadal, d’Unió Democràtica, ha rebut el suport de les formacions de govern –CiU, PSC i Esquerra. Un suport que ha aixecat polseguera a les seus nacionals de les respectives formacions.
Val a dir, en primer lloc, que una mesura com la proposada per l’Ajuntament de Vic –ultra les valoracions socials i morals que hi puguem contraposar– és d’allò més ineficaç. El padró, més que una eina de regulació, és una eina de descripció. Com més acurades i més reals siguin les dades del padró, més eficient serà per a emprendre les mesures polítiques, econòmiques i socials que hagi d’impulsar qualsevol municipi. No empadronar significa obrir la porta a noves situacions irregulars, que, al seu torn, restaran amagades als ulls de l’administració. De manera que l’administració esdevindrà més ineficient. I això, sense tenir present que una mesura com aquesta pot voler dir, si arriba el cas, encendre més conflictes pel fet de dificultar l’accés a serveis socials bàsics, precisament, a aquells sectors que en poden ser especialment necessitats.
Més enllà dels debats que s’han suscitat aquests dies, el cas de Vic ens hauria de servir per a situar-nos davant el mirall i observar-nos a nosaltres mateixos, fit a fit, deixant enrere idees preconcebudes, clixés i fórmules d’autoengany paternalista. En definitiva, llevant-nos tot allò que ens ha impedit d’encarar amb prou coratge l’envit complex de cohesionar una societat que, els darrers anys, ha mutat demogràficament, amb l’arribada de ciutadans provinents d’uns altres països.
Vic no és diferent de molts pobles del nostre país. Té una realitat demogràfica concreta, amb prop d’un 25% d’immigrants. I la presència al consistori de la Plataforma per Catalunya –que basa el discurs a carregar tots els mals a la nova immigració, és a dir, que se sustenta en la xenofòbia– ens indica que, fins ara, les coses no les hem fetes prou bé. Això que ha passat a Vic, de segur que es pot presentar a molts altres municipis del país. De manera que cal cercar-hi respostes i actuacions atrevides, sense complexos i, això sí, que respectin els drets i els deures de tots els ciutadans (vinguin d’on vinguin). No val criminalitzar un municipi, però tampoc no es pot ensucrar la píndola enverinada dels populisme xenòfob.