EL TEMPS

Idees

La maduresa dels pobles

El primer president dels EUA, George Washington, va dir que “la llibertat, quan comença a fer arrels, és una planta que creix de pressa”. Quan algú privat de llibertat comença a assaborir-ne el gust, ràpidament sentirà la necessitat d’anar augmentant-ne la dosi. I això també els passa als col·lectius.

Molts processos d’emancipació nacional –és a dir, processos d’alliberament col·lectius– es podrien representar amb una línia que va ascendint lentament, fins que, de cop, la necessitat de llibertat esclata de manera accelerada. Un esclat d’alliberament que poques vegades ha estat previst, ni pocs anys abans d’esdevenir-se. L’exemple evident és el de la caiguda del mur de Berlín, el novembre del 1989. Gairebé ningú no el va predir. I, en bona mesura, dependrà de la classe de lideratges i de l’estructura més o menys democràtica de la societat on se circumscrigui que l’esclat sigui més o menys traumàtic.

El nostre context és un context prou democràtic. Tot i que algunes estructures de l’estat espanyol potser encara no han integrat al seu ADN bona part d’alguns valors essencials de la democràcia, com ara l’òrgan de govern del poder judicial –el Consell General del Poder Judicial–, algunes institucions jurídico-polítiques, com el Tribunal Constitucional, o alguns estaments dels cossos de seguretat de l’estat. Però el fet és que, més enllà d’una bel·ligerància política de primera magnitud –això sí– es fa difícil d’imaginar avui una reacció amb l’ús de la violència per part de l’estat, davant un hipotètic procés d’alliberament d’una de les nacions que avui integren l’estat espanyol.

D’una altra banda, a Catalunya, d’un temps ençà (no fa gaire més de dos anys o tres), el nombre de partidaris de la independència d’aquest territori ha crescut de manera indiscutible. L’enquesta que va fer, uns mesos enrere, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) detectava que un 89% dels ciutadans de Catalunya consideren que han de ser els habitants d’aquest territori els qui han de poder decidir el seu propi futur polític. Naturalment, això no vol dir que siguin independentistes, sinó que creuen que Catalunya és un subjecte polític que té el dret reconegut internacionalment de decidir el seu destí. Aquesta mateixa enquesta mostrava que un 50,4% de la població amb dret de vot a Catalunya és partidari de la independència. Unes altres enquestes registren un percentatge més baix, però totes apunten al creixement dels partidaris d’aquesta opció. És a dir, que, més enllà del valor de les enquestes, les tendències semblen anar en aquest sentit. Només cal recordar l’espectacular èxit d’audiència del reportatge Adéu Espanya? emès recentment per TV3 (www.tv3.cat/adeuespanya). El tema interessa.

Fa un parell de setmanes que el Parlament de Catalunya admetia a tràmit una IP per a impulsar un referèndum oficial per la independència. I la setmana passada Artur Mas expressava en un acte públic que “el nostre país no està prou madur” per a fer una consulta per la independència. Descartava un referèndum durant la legislatura vinent si la seva formació governés. Mas no posa límits al dret de decidir, però considera necessària una transició de l’autonomia cap a l’exercici d’aquest dret. I que s’ha d’exercir en aquells àmbits en els quals hi ha consens social. Situava en aquest terreny la reivindicació del concert econòmic. El líder de CiU sovint, per explicar el catalanisme, recorre a la metàfora del transatlàntic, que no pot fer moviments sobtats de timó, per no embarrancar.

Aquí tornem al principi de l’article. Avui, l’independentisme, el sobiranisme a CiU, ha començat a fer arrels. Potser encara no són prou fondes. Pot ser. Però el cas és que les que hi ha han crescut ràpidament, sobretot després del fracàs de la via estatutària. Els percentatges de suport a l’independentisme són equiparables als percentatges que es registraven en uns altres indrets poc abans d’emancipar-se: és el cas de Kosovo, per exemple.

La història de vegades accelera els esdeveniments. Fa tot just dos anys, el referèndum pel 2014 era un reclam visionari entre corrents de la disputa interna d’un partit. Avui veiem com aviat s’engegarà una campanya de recollida de signatures per a demanar que la Generalitat organitzi un referèndum oficial. I som a les portes d’una sentència del Tribunal Constitucional que és molt més que probable que faci en l’Estatut i les aspiracions d’autogovern de Catalunya un exercici de taxidèrmia.

En un context com aquest, caldrà que els partits catalans madurin. I donin resposta a les necessitats de llibertat política, cultural, econòmica que, segons les enquestes, comencen a arrelar a Catalunya.