EL TEMPS

Idees

L’assalt

Als israelians no els agraden les comissions d’investigació internacional. Es consideren un estat democràtic, amb tots els mecanismes jurídics que això implica i el fet que vinguin de fora a examinar-los ho consideren un atac a la seva independència. “No som una república bananera” –va dir Moshe Ia’alon, el vice-primer ministre. I de moment, les pressions internacionals –especialment les de l’administració Obama– no han obtingut sinó que acceptessin dos observadors estrangers –un seria David Trimble, el premi Nobel irlandès– a la comissió formada per investigar l’entramat de l’assalt del 31 de maig contra la flotilla humanitària que anava cap a Gaza i que va ocasionar nou morts.

Aquets darrers dies he tingut oportunitat de parlar amb alguns veterans del Tsahal –l’exèrcit israelià– molt ben informats sobre determinats aspectes d’aquella operació tan desastrosa. Tots han estan contundents. “Va fallar alguna cosa. Es va planificar molt malament. Tenim prou nivell per a fer-la d’una manera molt mes eficaç.” Admeten que sabien que podien ser rebuts a garrotades –especialment al paquebot turc Mavi-Marmara–, però no que el grau de resistència podia ser tan fort. És segur que els serveis d’informació militars no van fer bé la seva feina i els infiltrats a bord –si és que el Mossad n’hi tenia, com és presumible– tampoc no van servir de res. Un zero com una casa de pagès.

Inicialment, els oficials del Tsahal van considerar la possibilitat de sabotejar el vaixell abans de sortir del port turc, però ho van veure impracticable –el fantasma del Rainbow Warrior no devia voltar gaire lluny– i per abordar-lo en alta mar, diuen, no hi havia 36 solucions. Els comandaments de la marina encarregats de portar a terme l’assalt es van entrenar durant setmanes i van ser equipats –a més de les armes de guerra reglamentàries– amb material antiavalots. Però a l’hora de la veritat res no va sortir com era previst. El primer helicòpter que es va estacionar sobre el vaixell va llançar dues cordes per on devien baixar els catorze efectius, en parelles, que tenien l’ordre de controlar el pont de comandament. Però una d’aquelles cordes va ser inutilitzada, i els tres primers comandaments que van fer servir la segona –malgrat les granades llançades prèviament– van ser apallissats només d’arribar. El quart, per postres, va resultar ferit per un tret d’un arma capturada als seus mateixos companys i, a partir d’aquí, presos de pànic, van començar a disparar a tort i a dret. El drama era servit. Els setanta policies especialitzats en control de manifestacions –que anaven en llanxes ràpides– també van arribar tard i quan, finalment, van accedir al pont superior, es van trobar un espectacle dantesc. El preu per a frenar el Mavi Marmara i la resta de vaixells no serà fàcil de pagar.