EL TEMPS

Idees

Menys anuncis i més carrer

Es veu que les dues grans formacions polítiques catalanes, CiU i PSC, volen desplegar una precampanya electoral més directa, que faci arribar els missatges a la gent sense la mediació de la propaganda convencional, sinó de mans de militants i dirigents. Un dels sistemes endegats és de fer trobades amb poca gent, en cases particulars, on algun polític de renom explicarà els projectes de la seva opció i se sotmetrà a les preguntes del respectable, tot fent un cafè, a l’estil de les reunions per a vendre uns famosos productes. Això, contra allò que pensen i diuen alguns, no és cap invent de l’equip de Barack Obama; això és més vell que anar a peu. Per exemple, Jordi Pujol, quan era president, se’n va fer uns tips, de recórrer el país amunt i avall, parlant amb tota mena de persones, i la majoria de vegades no ho feia davant les càmeres de televisió.

Alguns estrategs han descobert ara, l’any 2010, que la política, a més de representar-se quotidianament als mitjans, ha d’existir al carrer. Sembla que només pensen en el carrer quan hi ha un conflicte molt encès, com el cas recent de les manifestacions contra la instal·lació d’un magatzem de residus nuclears a Ascó. Hi ha un excés de confiança en la tecnologia i el màrqueting. I un excés de fe en la telegènia. Però el nivell de sofisticació de les tècniques electorals assolit a televisió i a la xarxa no ha pogut trencar, en molts països europeus, la creixent manca d’interès dels ciutadans per les ofertes dels partits polítics. Queda clar, en vista de les altes xifres d’abstenció, que hi ha alguna cosa que no va entre els elegibles i els electors, i no té res a veure amb les eines que es fan servir, sinó amb el concepte de política que hom té al cap. Una política només mediàtica és sempre una aproximació llunyana. Per fer política de debò, cal arriscar-se i posar-se davant el ciutadà sense intermediaris. En un país petit com Catalunya, això és fàcil de fer. Per atreure el vot, el PSC vol vendre seriositat i CiU vol vendre optimisme. Finalment, els directors de campanya s’han adonat que els atacs pel broc gros i les crítiques agres solen fatigar aquells que són cridats a les urnes. Seriositat i optimisme són valors positius que, d’entrada, permeten de transitar per carrils tranquils i basats més en la raó que no en les vísceres. Tanmateix, aquests bons propòsits no serviran de res si tots els candidats no tripliquen els esforços per escoltar la gent cara a cara, també quan no hi hagi periodistes. Si no es fa política premediàtica, tot tendeix cap a l’autoengany.