EL TEMPS

Idees

Més que un pintor

La mort del pintor Sigmar Polke (Oels, Silèsia –avui Olesnica, Polònia–, 1941 - Colònia, Alemanya, 2010), per a mi ha estat molt més que la mort d’un artista, d’un pintor que admirava, sempre des de la meva posició d’espectadora corrent, no pas d’entesa. Potser cal una prèvia a aquesta “espectadora corrent”. Va ser el doctor Johnson qui va encunyar el/la common reader (‘lector/a corrent’), una torxa que va agafar Virginia Woolf, que, en aplegar els seus assaigs en volum, els va titular, precisament, The Common Reader. El lector o espectador corrent, segons Johnson, és aquell qui té la veritable poesia de la vida i li manquen els prejudicis de la crítica (especialitzada, suposem). Ergo, em declaro espectadora corrent que, el 2003, a la Tate Modern de Londres, davant una gran exposició Polke, titulada “Història de tot”, vaig pensar que hi havia un abans i un després d’ell en la pintura i l’escultura contemporànies. Una cosa semblant em va passar la primera vegada que vaig veure una muntatge teatral del polonès Tadeusz Kantor. També al teatre em sento una espectadora corrent, és clar. En el cas de Polke, la seva absorció de l’agosarament tècnic nord-americà unit a la tragèdia europea encara ara m’emociona.

Deia, però, que per a mi la mort de Polke ha estat més que la d’un pintor. Nascut enmig de la Segona Guerra Mundial en una Polònia que era Alemanya i que, avui, torna a ser polonesa, en el si d’una família que, acabada la cruel contesa, se’n va anar a la terrible RDA, aquell ens mancat de democràcia i sota l’escarn de dir-se República Democràtica d’Alemanya, retornat a la República Federal d’Alemanya (RFA), en certa manera personifica –la seva vida i la seva obra– la guerra freda, aquella guerra que vivíem sense saber-ho. Curiosament, en les dues meves estades a Alemanya, abans de la caiguda metafòrica del mur (1989), no vaig familiaritzar-me amb l’obra de Polke. Més aviat, quan exercia a Berlín de ventafocs i a la mitjanit ja havia passat de la RDA a la RFA –per sort, tot cal dir-ho–, per a mi els pintors ossies eren la meva amiga i il·lustradora Núria Quevedo, una catalana ciutadana de la RDA de gran talent, i, també, Bernhardt Heisig, autor del retrat oficial del canceller emblemàtic de la RFA, Helmut Schmidt, el polític occidental que va intentar un seriós acostament de l’oest a l’est. Un pintor, Heisig, a qui van plantar la llufa de col·laborar amb la temuda Stasi, com a l’escriptora Christa Wolf. Tots dos víctimes del foc amic, que es diu en els camps de batalla.

Per acabar, no sé si als Països Catalans (encara crec en aquest concepte, dec ser antiga) l’obra de Polke és gaire coneguda. En el meu cas, com en tantes coses, en dec un cert coneixement a la pèrfida Albió, que diuen. Més que un pintor i de mort prematura, per dissort.