EL TEMPS

Idees

La pàtria de Jaume Cabré

En el seu discurs de recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré va afirmar que la llengua era la seva pàtria. Fa uns anys, en rebre el mateix guardó, Baltasar Porcel va afirmar, parafrasejant Heidegger, que la llengua era la casa de l’ànima. Totes dues afirmacions, per metafòriques que siguin, no deixen de ser exactes, i vàlides no tan sols per a dos escriptors, sinó també per a qualsevol persona.

És fàcil d’entendre que la llengua ens configura i és un element essencial en la construcció de la identitat dels individus. Entenem el món perquè l’anomenem, i això ho fem amb paraules, amb les paraules concretes d’una llengua concreta. Evidentment, això no és cap procés tancat, perquè llavors seríem incapaços d’aprendre idiomes. Però sí que hi ha una relació directa entre la llengua materna de qualsevol persona i la seva manera de concebre la realitat. Després, és clar, hi intervenen una multitud de factors de tota mena, irrepetibles en cada biografia. Però la llengua, la llengua en què cadascú aprèn a dir allò que sent i allò que pensa, allò que opina i allò que espera, allò que desitja i allò que li desagrada, allò que el satisfà i allò que detesta, allò que li és propi i allò que li és aliè, allò que l’alegra i el fa riure i allò que l’entristeix i el rosega, allò que l’entreté, allò que l’avorreix, els llocs on li agrada estar, els indrets on voldria anar i aquells on s’estimaria més no tornar mai més, els records més importants de la seva vida i les esperances que l’animen en llevar-se del llit, qui estima, qui voldria tornar a veure, qui enyora, qui li agradaria veure mort o alguna cosa pitjor, aquesta llengua, la llengua en què aprèn a dir-ho tot, és un referent fonamental en la vida de qualsevol. Si existeixen les pàtries, la llengua és, en efecte, la pàtria per antonomàsia.

Jaume Cabré va afirmar que encara en tenia una altra, de pàtria, i era la literatura. És una afirmació que, un altre cop, no resulta gens estranya a qualsevol escriptor mínimament conscient de la seva feina. Però tampoc no hauria de ser-ho per als lectors, per als conciutadans de l’escriptor, perquè allò que ell fa no és sinó treballar amb aquesta pàtria comuna de la llengua, i després, oferir els guanys obtinguts al benefici de la comunitat. Segurament per això T. S. Eliot va dir que ai d’aquells pobles que no honoressin els seus poetes, perquè serien pobles bàrbars. Honor, doncs, per a Jaume Cabré, que treballa per salvar els seus compatriotes de la barbàrie.