EL TEMPS

El temps que corre

Són una nació

Ja sé que, tal com deia Joan Fuster, “ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació”. Perfectament, el tema és complicat, no hi ha en les ciències socials cap definició universalment aplicable, no és un concepte unívoc, i jo mateix he dedicat a la qüestió milers d’hores de lectura i de meditació, i molts centenars de pàgines escrites.

Deixem estar, doncs, de moment, el concepte, i deixem estar la història i la cultura. Parlem de termes polítics i territorials. Parlem, per exemple, de l'acord llargament anunciat i per fi adoptat pels partits catalans (excepte el PP, que qui sap si acabarà fent un pensament), segons el qual el nou Estatut començarà afirmant que Catalunya és una nació. Això ja ho afirmava molta gent, però ara serà, si tot va com pareix que ha d'anar, un concepte o principi en un text de caràcter constitucional, que fins i tot serà aprovat (ai, ai, ai, caldrà estar atent al debat…) pel Parlament espanyol, i per tant no solament tindrà força de llei fonamental de Catalunya sinó de llei orgànica d'Espanya.

A mi em sembla perfecte, que Catalunya puge de categoria, i que així com uns altres –el País Valencià, Andalusia, i qui sap si Múrcia i la Rioja– entrarem en la divisió ja quasi general de les nacionalitats, Catalunya passe a la més alta de les nacions, a la primera divisió, no sé si amb opció a jugar en la lliga de campions, cosa molt més dubtosa. En qualsevol cas, serà digne de contemplar com solucionen el tema conceptual de les categories els diputats i senadors espanyols: si Espanya és la nació espanyola, i per tant nació de tots els espanyols, com hi cabrà una altra nació en la nació, suposant que la categoria de nació siga la mateixa? La solució, òbviament, serà fer trampa i aplicar el mateix terme amb valor diferent.

Però afirmar que una nació és part d'una altra nació no té cap sentit conceptual, de cap manera honestament possible: una nació es defineix com un tot, en els seus termes, no mai com una part d'un altre tot de categoria i valor equivalent. O no és una nació, i punt. Políticament, administrativament, etcètera, Catalunya pot ser una nació i ser part de l'estat espanyol, però no pot ser definida formalment com a nació i ser alhora part de la nació espanyola, que és l'única que contempla la constitució vigent. Sempre, ho repetiré encara, que en els dos casos o conjunts el terme “nació” tinga el mateix sentit. Si no el té, la trampa és clara i flagrant. Però no passa res, no ens fem la sang amarga. I no ens la fem tampoc si l'altre conflicte conceptual queda ocult i oblidat. Perquè afirmar estatutàriament que Catalunya és una nació és afirmar que la nació catalana és Catalunya, on té valor l'Estatut. O siga, Catalunya és una nació que arriba, pel sud, fins al riu de la Sénia. Delimitació políticament irrefutable, institucionalment claríssima, i que votaran amb perfecta consciència els mateixos que sostenen la doctrina segons la qual la nació catalana inclou també el Rosselló, la Franja de Ponent o d'Aragó, el País Valencià i les Illes Balears. O siga, els territoris formalment i estatutàriament exclosos de Catalunya-nació. Tornem a deixar de banda la història i la cultura, i quedem-nos en la política, la llei, el territori: qui afirma que Catalunya és una nació, i ho posa en l'Estatut de Catalunya, no pot afirmar alhora que els Països Catalans són també una nació. O sí que pot, però llavors ha d'afirmar que Països Catalans i Catalunya són termes rigorosament sinònims, són una i la mateixa cosa, el mateix territori amb els mateixos límits. Cosa que, ni en la més remota de les fantasies, no preveu l'Estatut que votaran, i de la qual, com és ben lògic, no es parla ni es parlarà en cap acord o negociació. Vejam, per tant, si ens entenem, pensant des d'aquest costat de la ratlla, que és on jo visc: Catalunya és una nació, ells són una nació, o almenys ho afirmen solemnement, i nosaltres ja ens apanyarem com podrem. Així és com són les coses, i així és com han estat sempre, més o menys. La resta és llengua i literatura, que no és poc. I una bella il·lusió de l'esperit, que també és meua.