EL TEMPS

Interiors

els autocars de Srebrenica

Ara que tornen els nens de colònies no puc deixar d’evocar la matança de Srebrenica, que vam conèixer ara fa deu anys. M'angoixa especialment la visió dels autocars que es van omplint. Els uns d'homes joves i grans (uns 8.000, tots assassinats) i els altres de dones i criatures. No puc deixar d'associar-los a altres autocars, els que en aquells mateixos moments de juliol de 1995 s'omplien, a la vora de les escoles del nostre país, de nens i nenes que marxaven de colònies. I se'm regiren el cap i l'estómac quan penso que mentre acomiadàvem des de la vorera els nostres fills, les famílies bosnianomusulmanes de Srebrenica, distants a només una hora i mitja d'avió, començaven una excursió mortal, equivalent al trajecte entre Auschwitz i el baixador de Birkenau.

Durant tres o quatre dies seguits boscos, pistes de poliesportius i fins i tots patis d'escoles van esdevenir testimonis muts de la pitjor matança, premeditada i sistemàtica, organitzada a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial. Srebrenica va ser la conseqüència més directa i malvada de la neteja ètnica, ja en fase de "solució final", promoguda pel nacionalcomunisme de Milosevic, que culminava així cinc anys d'intoxicacions televisives, de bogeria identitària centrada en la idea d'eliminar "els turcs" (els bosnians musulmans, o els albanesos de Kosovo) del perímetre de la Gran Sèrbia. Però la matança de Srebrenica no hauria estat possible sense la deixadesa europea, expressada amb l'entrega de la ciutat als criminals Karadzic i Mladic per part de les tropes de l'ONU. Covardies i indecisions que covaven un infern, mentre nosaltres dèiem adéu als autocars que s'enduien els nostres fills de colònies.

llibertferri@telefonica.net