EL TEMPS

La sínia

Teoria del pacte

Li han fet, fa poc, un homenatge al polític Miquel Roca, pare de la Constitució de 1978, fundador de Convergència i, ara, home de negocis i patrici barceloní. En aquest acte, el president Maragall va reivindicar el pactisme de l’homenatjat. Els que ho escoltaven no van dubtar a interpretar-ho com un avís per a navegants. “Pacteu, pacteu, que el món s’acaba” sembla ser el mot d’ordre aquest estiu de l’Estatut. Poso un minut el cap sota l’aigua.

La insistència sobre el mètode (el pacte) més que en el resultat (un bon Estatut) ens porta directament al divan del psiquiatre. Vicens Vives ja va descriure quin és el nostre metabolisme col·lectiu i la Guerra Civil (plena d’històries de gent que va tirar pel dret) va vacunar-nos per una bona temporada. Ara, el pactisme és una paraula màgica que serveix per a tot i que ningú sap què vol dir, però fa molt d’efecte. Raimon Galí, el mestre de Jordi Pujol que va morir el passat mes d’abril, ho veia molt clar en una entrevista que li van fer l’any 1988: “Aquí hi ha un problema molt subtil. En els anys de la transició, gairebé tots els polítics catalans, en Pujol no va ésser l’excepció, es van deixar endur pel costat pactista, van acceptar una Constitució, la qual, en el seu preàmbul, és inacceptable per als catalans. Podíem haver presentat batalla, la podíem haver perdut, però si arribàvem a presentar-la, jo t’asseguro que aquest Estatut tan retalladet que tenim ara hauria resultat més ample. Segur. Els castellans estaven prou tocats amb els seus errors com per cedir en coses en les quals després no ho han fet; i nosaltres, en aquest cas vam fallar i no vam avantposar la tesi de la dignitat nacional”. L’anàlisi del vell Galí és exacta i precisa, però Galí és un dels perdedors de la transició democràtica, mentre que Roca és un dels seus guanyadors. La ratlla entre els perdedors i els guanyadors de la Santa Transició invalida els arguments dels primers, encara que tinguin els fets a favor. Un altre detall cabdal és que Roca ve d’un magma comú del qual surten personatges com Maragall i Narcís Serra, tots ells predisposats al poder més enllà de les ideologies; un salt intergalàctic entre la fascinació juvenil per la revolució cubana i la placidesa madura a l’ombra d’una o altra caixa d’estalvis, d’una o altra gran corporació. En canvi, Galí fa la guerra, s’exilia, és militarista, es mira de lluny el marxisme i utilitza paraules com “honor”. Per això Galí no compta per a la política i mor oblidat.

Ara, amb el trencacolls del nou Estatut, caldrà saber quina mena de pactisme toca. Sabrà aprofitar algú que ja no ens cal conjurar el fantasma de la Guerra Civil acotant resignats el cap?