EL TEMPS

Un homenatge
com un veredicte

El president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, està judicialment empaperat per presumptes delictes contra l’Administració Pública i per frau tributari. Tothom n’està al corrent ja que es tracta d’una notícia quasi diària des dels últims mesos del 2003. Una personalitat com la seua justifica a bastament aquest interès mediàtic i no poc morbós, per tractar-se d’un llinatge polític que s’enfonsa malgrat els esforços agònics del PP valencià per impedir-ho o, si més no, per maquillar l’escàndol. Ferit i tot per les corrupteles –o quelcom de pitjor– que han estat airejades, l’homenot de la Plana és encara un recolzament imprescindible per al president del partit i de la Generalitat, Francesc Camps. Un salvavides, certament, però també una pedra al coll.
Per aquests motius, així com també per la xarxa clientelar del personatge, se li ha retut un homenatge l’èxit del qual, en altres circumstàncies, caldria reconèixer, almenys pel nombre de concurrents. En aquests moments, que cal filar prim per mesurar l’abast de la solidaritat amb el processat, sembla que les absències han estat més significatives i, a més a més, no pot defugir-se la mobilització oficial –tant del partit com de l’esmentada corporació provincial– que s’ha desplegat per garantir que ningú no faltés a la convocatòria. Tanmateix, el fet que tan sols acudiren dos consellers i que s’hi haja notat l’absència de qualificats empresaris castellonencs delata que potser ha funcionat l’organització i disciplina partidària, però no l’adhesió entusiasta amb qui ja és un cacic amortitzat, per més protestes de presumpció d’innocència que es proclamen.

Per cert, a l’hora dels discursos, Fabra va queixar-se d’un “assetjament polític i mediàtic sense precedents en aquest país”. Molta vanitat o poca memòria, és el que eixa declaració demostra. L’homenatjat i presumpte corrupte i defraudador no sap què dimonis és veure’s perseguit tothora pel propi partit i pels mitjans de comunicació. Ara com ara, la palma en aquest capítol la conserva des del 1989 Rafael Blasco, actual conseller de Territori i Habitatge. Ací estan les hemeroteques per als encuriosits per saber quina ha estat, des de la transició política, la més salvatge crucifixió judicial, partidària i mediàtica d’un polític caigut en desgràcia. L’esmentat Fabra no s’ha beneficiat d’una gran indulgència –al cap i a la fi no tota la premsa és dòcil–, però poc ha faltat.

Però el que volíem subratllar amb aquesta nota no és l’esmentat tret de fals victimisme, sinó la imatge de comiat o soterrar solemne –simbòlicamente parlant– que ha projectat l’aplec multitudinari amb el qual volien desagreujar-lo.