EL TEMPS

Sine nobilitate

A la riba del Tàmesi

M’és difícil treure’m del cap Londres i, per extensió, Anglaterra, en aquests dies i per motius obvis. Resulta, a més a més, que ja no cal cap obsessió pel dia 11 de cada mes. També el 7 és sospitós quan és, precisament, un nombre sagrat dins de la cultura hebrea. “Xevà”, set, si no ho tinc mal entès, que en “la” llengua tant vol dir “pou” –d’aquí que la ciutat al desert del Neguev, Beer-Xevà, es pugui traduir pel pou del set– com vol dir, també, “Déu”. Feta aquesta petita disquisició, als pocs dies de la devastació londinenca ha mort gairebé als noranta anys un antic primer ministre conservador britànic, Ted Heath, la màxima i més coneguda aportació del qual a la política ha estat una dèria europea, gens “sòlita” entre els britànics de totes les tendències i gairebé insòlita entre els conservadors o tories. També, Heath serà l’últim mandatari britànic amb experiència directa de la segona Guerra Mundial, on va servir com a soldat distingit.

Aquí i ara, és curiós que una baula en el seu europeisme va ser la visita que va fer, convidat per la República, a Espanya durant la nostra –per dissort– Guerra Civil. Després, l’experiència directa com a soldat lluitant contra el Führer i del Duce el van persuadir que calia una comunitat europea on el seu país havia de participar. Una altra novetat: la seva procedència familiar, que no li va impedir arribar a dalt de tot. Fill d’un fuster i d’una minyona, seria precisament ell qui va obrir el pas dels “comuns” al cim polític a qui el va destronar del seu lideratge en les files conservadores. Em refereixo, naturalment, a Margareth Thatcher, filla d’un adroguer. Diuen que Heath mai no es va refer de la seva derrota enfront de la Thatcher. Tots dos, però, eren uns “oxonians”. És a dir, havien estudiat a la Universitat d’Oxford, encara que en colleges distints. Tots dos havien arribat a Oxford sense passar per les famoses public schools que, oh paradoxa, són els col·legis privats. Tots dos coincidien per haver fonamentat el seu futur polític a base de sobresortir en les societats de debat de la seva universitat. En el cas Heath, quan un professor li va preguntar la tòpica pregunta de què volia ser de gran, ell no va vacil·lar: un polític professional. Certament.

Vaig contemplar in situ la caiguda de Ted Heath el febrer de 1974. Aleshores, una de les raons que es van donar per explicar-la va ser la seva poca traça amb els mitjans de comunicació. Veritablement, Heath no va ser mai un bon comunicador. Una lliçó que segurament ha après massa bé el líder actual de l’altre partit britànic, el laborista (els liberals segueixen en uns certs llimbs). Em refereixo, naturalment també, a Tony Blair. Per més que el clam contra la intervenció britànica en la guerra d’Iraq fos unànime, els terroristes darrers (i molt em temo no últims) si no ho han fet oblidar, poc hi falta. Mentre que Heath perdia punts quan s’adreçava al poble, Blair els guanya amb escreix, com ho acabem de veure.

Enfront del patetisme de la mort, no goso dir que Heath serà, pràcticament, tan sols una nota històrica, però ho penso. Mentrestant, l’habilitat comunicativa de Blair em fa més por que una pedregada.