EL TEMPS

La traïdoria de l’Etern Dissident

No seria imaginable, en cap camp de l’activitat humana, que la necessitat de trobar un acord es busqués en la creació d’un clima de desconfiança generalitzada, en la provocació permanent i en l’insult gratuït cap a la part amb qui cal negociar. Ni en unes relacions familiars, ni en un projecte comercial o empresarial, ni en un procés polític de pacificació. I, tanmateix, aquesta ha estat l’estratègia seguida pels nostres representants polítics per acomboiar els treballs de la ponència que ha redactat el primer document d’Estatut, i sembla que continua sent la que acompanyarà els tràmits parlamentaris que han de seguir d’ara endavant. Podem recordar l’afer del 3%, de la negació al president de la seva dignitat política, de les amenaces, desqualificacions i menyspreus mutus entre Montilla, Ridao i Puig –i tota la resta– o de la pugna per veure quina de les posicions partidistes podia ser qualificada com la més antipatriòtica de totes. Calia recordar-los, tal com va fer Desmond Tutu a la conferència donada fa alguns anys a Barcelona, que, finalment, la pau –o l’Estatut– se signa sempre amb l’enemic i que, per tant, convé anar en compte a parlar-ne malament?

Molt poc edificant, doncs, aquesta mena de patriotisme que consisteix no pas a demostrar les debilitats dels arguments dels altres, sinó a suggerir que els adversaris, a més a més, són uns imbècils que només busquen acomodar-se a la poltrona o tornar-la a tenir. Està científicament demostrat: qui pitjor parla de la política catalana són els mateixos polítics, responsables directes del seu propi desprestigi. Es tracta d’una lògica de confrontació, d’altra banda, que no trobem pas ni a tot arreu ni en totes les circumstàncies. L’atemptat a Londres, per exemple, ha demostrat que hi ha una manera de fer política que no aprofita tots els moments de feblesa per sucar-hi pa. En canvi, a Catalunya, es pot ben dir que la política que s’hi fa espanyoleja per tots els costats. Tant, que si estigués prou d’humor miraria d’instituir els premis “Acebes” al polític de sinceritat més viperina, inevitablement un gran mentider, el premi “Zaplana” al polític de retòrica més cínica, necessàriament el més sermonejador de tots, o el premi “Blanco” al polític de partidisme més previsible, fatalment, un funcionari de partit.

I és en aquest clima d’irresponsabilitat nacional, fent estúpidament el joc a l’Espanya de sempre, incapaços d’entendre que la transcendència del moment i dels objectius exigia crear un consens real i, encara més, un escenari i una escenografia de gran acord de partida, que encara s’han atrevit a amenaçar la dissidència –de què? de qui?– de traïdora. Però abans d’emprenyar-me, he anat al Coromines a veure de què ens acusaven. Diu mestre Coromines que “dissident” deriva de “sedere”, és a dir, seure, romandre quiet. I que pròpiament significa “asseure’s lluny”, “estar separat” o “discrepar”. Però Coromines, en el seu diccionari –que és ben seu– hi afegeix aquest sucós i insòlit comentari: “Hi ha l’Etern Femení, també hi ha l’Etern Dissident (potser també una mica femení, amb un tros de coqueteria): tant de bo que a les darreries del segle s’hagi tornat evident que l’etern dissident –gent de la mena de Rovira i Virgili, Bofill i Mates, Claudi Ametlla, Lluhí i Vallescà i els seus amics– no fa i no féu gaire menys mal a l’adquisició i defensa de la llibertat que algun col·laborador indirecte del Caudillejo” (Volum VII, pàg. 894).

Caram! L’acusació no és de to menor, per bé que calgui tenir-la pel que és: una típica sortida arrauxada vinculada a les fílies i fòbies polítiques del lingüista. I, doncs, és inevitable que qui discrepa acabi fent el joc als enemics de la llibertat? Anem a pams. En primer lloc, denunciar la mala feina d’aquest procés de debat estatutari no sé pas si mereix el qualificatiu de “dissidència”. En segon lloc, allò que sí que sembla un exercici de dissidència és precisament el joc que han seguit els mateixos partits, situant-se permanentment lluny els uns dels altres, marcant més les diferències que les coincidències. Potser és que alguns aprenents de polític porten l’Etern Dissident més endins del que creuen. Finalment, és convenient revisar autocríticament si, efectivament, els analistes no ens hem deixat portar per l’Etern Dissident que els catalans portem dins. Personalment, admeto que la profunda desconfiança dels senyals que m’arriben de Madrid, han pesat enormement en la valoració del que es feia i deia aquí. Però cap problema: esperarem al final. I llavors tornarem a les promeses i compromisos electorals i considerarem, serenament, si no han estat els partits els que han acabat sent dissidents… d’ells mateixos.