EL TEMPS

Barri europeu

Que vénen els turcs!

És clar que costa de pair l’adhesió de Turquia, si de petits la mamà ens deia: porta’t bé, que si no vindran els turcs.” Ho deia l’expresident de la Comissió Europea, Romano Prodi, que, tot i tenir la frase clavada a la memòria, va preparar el camí de l’adhesió, bé que imposant dures condicions.

El devot cristià es va convèncer que calia integrar un país laic de majoria musulmana, però molta gent té una por ancestral a l’adhesió de qui, en l’imaginari col·lectiu, és el llop de les faules. L’excomissari Franz Fischler afirma que ningú al seu país ha oblidat el setge de Viena de 1683: el darrer Eurobaròmetre mostra que un 80% d’austríacs rebutja l’adhesió. També un 70% de grecs recorda històriques batalles.

Però si tot és reduís a la memòria del turc com a enemic, rai. El pitjor enemic dels pobles europeus han estat altres pobles europeus, i no obstant això, ja quasi ningú té una por desbocada cap als altres membres del club de la UE, més enllà d’una certa malfiança o incomprensió. Si només valguessin els records de guerra, els alemanys encara no s’haguessin reconciliat amb els francesos, o no hi hauria un 74% d’alemanys, un 70% de francesos o un 66% de finlandesos en contra de Turquia. A Espanya, com que l’àvia ens deia que a qui havíem de témer és als moros, només un 33% té aversió a Turquia, i això que també els regnes de la corona d’Aragó van tenir prou batalles amb els turcs. Però deia Raimon que per aquí ens han amagat una part de la nostra història, així que si no recordem que vam senyorejar Atenes tampoc cal estranyar-se que els turcs ens semblin massa llunyans per fer-nos por.
L’aversió tampoc pot ser només religiosa. Pocs europeus tindran problemes amb la Bòsnia de majoria musulmana.

És una qüestió molt més àmplia, d’identitat cultural. Ja per als grecs, allò situat darrere les colònies de l’Àsia menor era bàrbar. I així s’ha transmès de generació en generació. Tant se val que la filosofia occidental nasqués a Milet, que el primer historiador grec, i per tant, “europeu”, Heròdot, hagués nascut a la ciutat que poc abans s’havia embarcat al costat dels perses en una lluita liderada per una dona ben temuda pels grecs, Artemísia d’Halicarnàs. Tant se val, fins i tot, que Sant Pau estigués molt lligat a Efes i que la tradició cristiana digui que allí abandonà la vida terrenal la Verge Maria. O que Constantinoble recollís l’herència romana. Tot això entra dins la geografia de l’actual estat turc, però per als europeus, el llegat és nostre, no seu.

Si Turquia no és “nostra”, quins arguments podrien sostenir que és millor fer-la entrar? Un: ja fa anys que se li ha promès. Dos: en lloc de tenir un veí despitat pel nostre rebuig, tindrem un membre del club que haurà anat concedint drets a les dones, als kurds i que haurà anat eradicant la tortura i el predomini militar. Cada cop s’acostarà més als valors europeus. És clar que l’argument val per a altres països que han demanat entrar com Marroc i Israel, també ells integrants de l’antic Imperi Romà. Potser no seria una bogeria acollir-los també, sinó una ocasió d’exportar els valors europeus a aquests països. Al capdavall, la UE encara no és prou política, i encara pot estendre les seves lleis més enllà de les fronteres. Si els països més a prop culturalment d’Europa volguessin llavors estrényer els llaços polítics deixant fora “l’altre”, ho podrien fer. Conviurien un projecte cultural i l’embrió d’un govern de pobles global, cada cop més estès. Per fer realitat una vella utopia, fins i tot podríem rebatejar la UE.