EL TEMPS

“Hola” va dir adéu

Se’n va anar definitivament com ho havia fet tot sempre, amb molta discreció. Un bon dia, els seus veïns d’aquell tranquil carrer de Bexleyheath (Gran Bretanya), la van deixar de veure regant els geranis del seu petit jardí, i prou. Melita Norwood, l’espia britànica més coneguda, reclutada pel KGB amb el nom codificat d’“Hola”, va morir amb 93 anys a l’esquena i tota una vida caminant per la vorera del precipici.
Comunista impenitent, Melita –en els últims anys, una àvia simpàtica que només sortia de casa per anar al supermercat de la cantonada–, es va convertir en una època determinada en un dels agents dels soviètics mes importants d’Occident.Durant quaranta anys va trair el seu país, facilitant a Moscou informacions d’alta importància sense aixecar la més mínima sospita del serveis de contraespionatge (MI5), i sense haver de retre cap mena de compte a la justícia fins el final de la seva vida.

Nascuda amb el nom de Melita Sirnis, filla de mare anglesa i pare letó, tots dos admiradors de la revolució bolxevic –el seu pare va traduir i imprimir les obres de Lenin i Trotski–, es va instal·lar a Londres molt joveneta i el 1932 va ser anomenada secretaria de l’Associació d’Investigació dels Metalls no Fèrrics, una institució on es feia recerca nuclear. Informats d’aquest fet i sota el consell d’un dels fundadors del PC britànic, els soviètics la van reclutar el 1937 i Melita, amb mètode i discreció, va fotografiar i transmetre al KGB tots els documents relatius al “projecte Tube Alloys”, un programa top-secret d’armament atòmic. Desprès de la guerra va continuar activita fins al 1972, moment en què es va retirar. Moscou, en reconeixement per la seva tasca li va concedir, secretament, una medalla i una modesta pensió.

El nom de Melita no va ser conegut fins l’any 1999, quan es van publicar els arxius de Vassili Mitrokhine, un antic arxiver del KGB que va fugir a Occident amb l’ajut dels serveis d’intel·ligència britànics. Ara, els historiadors diuen que, gràcies a les seves informacions –encara que menys importants que les de Klaus Fuchs– l’URSS va poder tenir la bomba atòmica dos o tres anys abans del previst.