EL TEMPS

Punt de vista

La dreta espanyola troba el Prestige de Zapatero en una barbacoa

Un incendi forestal de grans proporcions amb resultat d’onze morts. Aquest és el ferro roent a què s’aferra el Partit Popular com a estratègia de desgast del Govern del PSOE. Durant tota la setmana passada, el PP va utilitzar com a arma de combat polític i mediàtic la comparació entre l’incendi de Guadalajara i el sinistre del Prestige, dues catàstrofes ecològiques amb una diferència en contra del Govern socialista; i és que, a Galícia, no hi va haver cap mort. En segon lloc, els portaveus del PP i els mitjans de comunicació de la dreta espanyola van insistir, amb la persistència que els caracteritza, en el fet que José Luis Rodríguez Zapatero no va voler viatjar al lloc de l’incendi. Una rèplica exacta de les acusacions que va patir José María Aznar quan la marea negra a Galícia. I, per tant, una possibilitat de rearmament moral del PP, que continua reiterant –sempre de manera indirecta, això sí– que les darreres eleccions generals van donar un resultat il·legítim a causa de la distorsió ocasionada pels atemptats d’Al-Qaida a Madrid.

Curiosament, la línia d’atac vinculada a l’incendi de Guadalajara substituïa una altra, immediatament anterior, relacionada amb els atemptats de Londres. En aquest sentit, els portaveus del Partit Popular van desenterrar les mobilitzacions posteriors a l’11-M i l’estratègia de l’aleshores oposició socialista per contrastar-les amb una suposada lleialtat institucional dels conservadors britànics en relació al Govern laborista.

Però, dimecres de la setmana passada, 20 de juliol, una altra cadena d’explosions a Londes va tornar a terroritzar l’opinió pública occidental. En aquest cas no hi va haver víctimes, però l’evaquació de tres estacions de metro va deixar en evidència la vulnerabilitat de les grans ciutats europees enfront de l’estratègia de terror indiscriminat dels terroristes islamistes. Per cert que, mentre la població de Londres revivia la por, els inversors en borsa ni tan sols es van immutar. Com dèiem uns dies enrere, Al-Qaida ja no costa diners a ningú. I les persones que prenen les decisions no acostumen a viatjar en metro ni en autobús. Un inconvenient objectiu perquè es resolguin les causes que generen el terrorisme internacional.

En una ràdio madrilenya el conductor del magazine matinal es refereix a “el parte” quan dóna pas a les informacions sobre el nou Estatut de Catalunya. Aquí va el nostre: la setmana passada es van accentuar les tensions que determinaran finalment si hi pot haver un acord final o no. Però hi va haver un canvi significatiu, i és que la dialèctica PSC-CiU va ser substituïda pel combat polític entre PSC i ERC. En el fons, no deixa de ser un retorn al realisme perquè, òbviament, la línia divisòria a l’hora de redactar un Estatut no passa per la frontera esquerra-dreta, sinó per la referència nacional que tingui cada partit.

Això va fer que la pressió socialista per rebaixar el sostre de l’Estatut es veia contraposada per un cert acostament entre ERC i CiU. Els republicans van voler donar publicitat a un dinar entre Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Pujol, que es va acabar amb el compromís de refer les relacions entre el mateix Carod-Rovira i Artur Mas. Per si fos poc, es va reproduir la batalla per la llei electoral, una autèntica obsessió del PSC, que reclama que l’àrea metropolitana de Barcelona tingui més representació al Parlament per tal d’evitar que uns bons resultats de CiU tornessin a deixar els republicans en la mateixa situació de privilegi que es va produir el 2003.
Queda per a una data indeterminada d’aquest estiu una reunió al màxim nivell entre Pasqual Maragall i Artur Mas. Del resultat que se n’obtingui dependran molt les possibilitats reals que hi hagi un acord a Catalunya.

Salvador Cot